Inicio » Cultura

Poesía de José María Gabriel y Galán

     Aprovechando estas fechas, no quería dejar pasar la oportunidad de invitaros a leer una bonita poesía de éste gran autor que no necesita presentación.   Desafortunadamente nos dejó muy pronto, a los 35 años en 1905 pero con un gran legado que merece la pena repasar. 

     Ésta es una poesía llamada El Cristu Benditu que dedicó al nacimiento de su primer hijo y que supuso a partir de entonces, para él,  una importante explosión de creatividad, dejando atrás una etapa problemática y oscura en sus temas.   Además fue creada en "Castúo", que es así como se conocen las hablas extremeñas y que nosotros utilizamos en "Nuestra Palrra".  Fijaos bien, pocos autores son capaces de transmitir tal torrente de sentimientos en sus obras.

                                                                                          El Cristu Benditu 

                                                                                                   I

                                                                             ¿Ondi jueron los tiempos aquellos,

                                                                         que pue que no güelvan,

                                                                      cuando yo juí persona leía

                                                                         que jizu comedias

                                                                             y aleluyas tamien y cantaris

                                                                                pa cantalos en una vigüela?

                                                                             ¿Ondi jueron aquellas cosinas

                                                                           que llamaba ilusionis y eran

                                                                        a´specie de airinos

                                                                     que atontá me tenían la mollera?

                                                                 ¿Ondi jueron de aquellos sentires

                                                                    las delicaezas

                                                                       que me jizun llorar como un neni,

                                                                          de gustu y de pena?

                                                                             ¿Ondi jueron aquellos pensaris

                                                                                  que jazin dolel la cabeza

                                                                                      de puro lo jondus

                                                                                  y enreäos que eran?

                                                                              Ajuyó tuito aquello pa siempre,

                                                                           y ya no me quea

                                                                       más remedio que dilme jaciendo

                                                                   a esta vía nueva.

                                                              ¡Ya no güelvin los tiempos de altoncis,

                                                           ya no tengo ilusionis de aquellas,

                                                         ni jago aleluyas,

                                                           ni jago comedias,

                                                               ni jago cantaris

                                                                    pa cantalos en una vigüela!… 

                                                                                     II

                                                                           Pensando en estas cosas,

                                                                      que me daban ajogos de pena,

                                                                  una vez andaba por los olivaris

                                                              que la ermita del Cristu roëan.

                                                            Triste y aginao,

                                                         de la ermita me juí pa la vera;

                                                            solitaria y abierta la vide

                                                                 y entrmi por ella.

                                                                      Con el alma llenita de jielis,

                                                                           con el pecho jechito una breva

                                                                               y la cara jaciendo pucheros

                                                                                    lo mesmito que un niño de teta,

                                                                                         juíme ampié del Cristu,

                                                                                     me jinqué en la tierra,

                                                                                 y jaciendo la crus, recé un Creo

                                                                             pa que Dios quisiera

                                                                         jacelme la vía

                                                                     una miaja tan solo más güena.

                                                                ¡Qué güeno es el Cristu 

                                                                     de la ermita aquella!

                                                                         Yo le ije, dispués de rezali:

                                                                           -¡Santu Cristu, que yo tengo pena,

                                                                               que y vivo tristi

                                                                                    sin sabel de qué tengo tristeza

                                                                                y me ajogo con estos ansionis

                                                                           y este jormiguillo que me jormiguea!

                                                                      ¡Santu Cristu queríu del alma!

                                                                 Tú pasastis la jielis más negras

                                                             que ha podido pasal un nacío

                                                                  pa que todos los malos güenos se

                                                                      golvieran;

                                                                           pero yo sigo siendo maleto

                                                                                 y a Tí te lo digo lleno de velgüenza

                                                                                       pa que me perdonis

                                                                                           y me jagas entral en verea.

                                                                                               ¡Tú, que estás en la Crus clavaíto

                                                                                            pol sel yo maleto, quítame esta pena

                                                                                    que aentru del pecho

                                                                         me escarabajea!…

                                                                                III

                                                                       ¡Qué güeno es el Cristu

                                                                           de la ermita aquella!

                                                                               Pa jacel más alegri mi vía,

                                                                                  ni dineros me dio ni jacienda,

                                                                                      polque ice la genti que sabi

                                                                                         que la dicha no está en la riqueza.

                                                                                     Ni me jizu marqués, ni menistro,

                                                                                  ni alcaldi siquiera,

                                                                              pa podel dil a misa el primero

                                                                          con la ensinia los días de fiesta

                                                                       y sentalmi a la vera del cura

                                                                   jaciendu fachenda.

                                                              ¡Pa esas cosas que son de fanfaria

                                                                    no da nada el Cristu de la ermita aquella!

                                                                             Pero aquel que jaciendo pucheros

                                                                                se jinqui en la tierra,

                                                                                    y, dispués de rezali, le iga

                                                                                        las jielis que tenga,

                                                                                 que se vaiga tranquilo pa casa,

                                                                             que ha de dali el Cristu lo que le convenga.

                                                                         A mí me dio un hijo

                                                                     que päeci de rosa y de cera,

                                                                        como dos angelinos que adornan

                                                                           el retablo mayol de la inglesia.

                                                                               Un jabichuelino

                                                                                    con la cara como una azucena,

                                                                                         una miaja teñía de rosa

                                                                                             pa que entávia más guapo paeza.

                                                                                             A mí me atonteci 

                                                                                            cuando alguna risina me jecha

                                                                                         con aquella boquina sin dientis,

                                                                                        rëondina y fresca,

                                                                                       que paeci el cuenquín de una rosa

                                                                                      que se jabri solo pa si se la besa.

                                                                                     ¡Juy, que boca tan guapa y tan rica!

                                                                                   ¡Paeci de una tenca!

                                                                                  A vecis su madri

                                                                                en cuerinus del to me lo quea,

                                                                               se poni un pañali tendío en las sayas

                                                                              y allí me lo jecha

                                                                            ¡Paeci un angelino

                                                                             de los de la inglesia!

                                                                              Yo quería que asín, en coretis,

                                                                                 siempre lo tuviera,

                                                                                    y cuando su madri vüelvi a jatealo,

                                                                                      le igo con pena:

                                                                                        -Éjalo que bregui,

                                                                                          éjalo que puéa

                                                                                 raneal con las piernas al airi

                                                                                       pa que críe juerza.

                                                                            -¡Éjalo que se esponji un ratino,

                                                                                      que tiempo le quea

                                                                                pa enliarsi con esos pañalis

                                                                                     que me lo revientan!

                                                                                        ¡Éjamelo un rato

                                                                                       pa que yo lo tenga

                                                                                   y le jaga cosinas bonitas

                                                                           pa que se me ría mientris que pernea!

                                                                                       ¡Que goci, que goci

                                                                                      to lo que asín quiera;

                                                                                 que pa jielis, ajogos y aginos

                                                                                      mucho tiempo quea!

                                                                               ¡Éjamelo pronto pa zarandealo!

                                                                            Éjame el mi mozu pa que yo lo meza,

                                                                                       pa que yo le canti,

                                                                                     pa que yo lo duerma

                                                                                      al ton de las guapas 

                                                                                         tonás de mi tierra,

                                                                                           continas y dulcis

                                                                                  que päecin zumbíos de abeja,

                                                                                               ruíos de regato,

                                                                                                 airi de alamea,

                                                                                 sonsoneti del trillo en las miesis,

                                                                                 rezumbal de mosconis que vuelan

                                                                                    u cantal dormilón de chicharra

                                                                                 que entonteci de gusto en la siesta…

                                                                                               ¡Miale cómo bulli,

                                                                                               miale cómo brega

                                                                                                 miale cómo sabi

                                                                                                ondi está la teta!

                                                                                        Si conocis que tieni jambrina

                                                                                                 dali una gotera

                                                                                       pa que pronto se jaga tallúo

                                                                                 y amari los chotos a puro de juerza.

                                                                                              ¡Miali que prontino

                                                                                                  jizu ya la presa!

                                                                                ¡Miali cómo traga; mia que cachetinos

                                                                                  mientris mama en el pecho te pega!

                                                                                ¡Mia que arrempujonis da con la carina

                                                                                   pa que salga la lechi con priesa!

                                                                                    ¡Asín jacin también los chotinos

                                                                               pa que baji el galro seguío y con juerza!

                                                                                   Ya se va jartando ¡Mia cómo se ríe,

                                                                                                miale cómo enrea!

                                                                                               Jasta el guarguerino

                                                                                                   la lechi le llega,

                                                                                    porque va poniendo cara de jartura

                                                                                         y el piquino del pecho ya eja.

                                                                                 Quítalo en seguía pa que no se empachi

                                                                                                y trai que lo tenga…

                                                                                         ¡Clavelino querío del güerto!,

                                                                                              ven que yo te quiera,

                                                                                               ven que yo te canti,

                                                                                             ven que yo te duerma,

                                                                                              al ton de las guapas

                                                                                               tonás de mi tierra,

                                                                                      pa que pueas cantalas de mozo

                                                                                       cuando sepas tocal la vigüela.

                                                                                             ¡Venga el mi mocino,

                                                                                             venga la mi prenda!

                                                                                              Ven que yo te besi

                                                                                                 con delicäeza,

                                                                                     ondi menos te piquin las barbas

                                                                                pa que no te ajuyas cuando yo te quiera,

                                                                                        ni te llorin los ojos, ni arrugis

                                                                                         esa cara más fina que sea,

                                                                                        ni te trinquis p´atrás enojao

                                                                                       si tu padri en la boca te besa…

                                                                                                         IV

                                                                                          Mujer, ¡mia qué lindu

                                                                                   cuando ya está dormío se quea!

                                                                                   ¿Tú no sabis por qué se sonríe?

                                                                                          Es porque se sueña

                                                                              que anda de retozus con los angelinos

                                                                                          en la gloria mesma…

                                                                                                     V

                                                                                     ¡Qué guapo es mi neni!

                                                                                        ¡Ya no tengo pena!

                                                                                     ¡Qué güeno es el Cristu

                                                                                       de la ermita aquella!